Per Teresa Galindo Lozano. Refugis, criptes, biblioteques històriques, motins rescatats, fàbriques reconvertides i racons industrials pendents de la piqueta van ser els llocs proposats per les Rutes Ciutadanes de València, per a fer un viatge a través del temps.
Com en altres ocasions, la sorpresa va ser el fil conductor de la jornada i a ella es van sumar un nodrit grup de ciutadans de diversa edat, procedència i activitat (alemanys, valencians, mexicans, colombians, residents temporals, estudiants, ecologistes, catalans, feministes, jubilats, activistes del patrimoni, professors, vegans, fotògrafs,…). Tots, disposats a gaudir la Ruta per la Cara Oculta del Centre Històric organitzada pel col·lectiu periodístic Xarxa Urbana i amb el suport del Cercle per la Defensa del Patrimoni Cultural.
José Maria Azcárraga, promotor de les Rutes per la València Republicana i vicedirector de l’Institut Lluis Vives va obrir el recorregut i després d’una documentada explicació sobre la seua història, els participants van poder contemplar els elements renaixentistes de l’antic Seminari de Nobles de Sant Ignaci, accedir a la capella de Sant Pablo i, els més atrevits, baixar a la cripta centenària del subsòl on jauen els mecenes del col·legi i alguns jesuïtes
- José María Azcárraga mostrant “La besada de la relíquia” un quadre de Sorolla de 1896 . Foto de Mercedes Grau.
Va explicar que per estar dins d’un centre públic, l’església no va patir danys durant la guerra civil, i el seu altar barroc roman quasi idèntic a com era en 1893 quan Joaquín Sorolla va pintar “La besada de la Relíquia” en la capella de la comunió, annexa a la nau central. En l’escena a més de reflectir la devoció religiosa popular i el predomini del sacerdoci del moment, es veuen alguns elements de fusta de l’altar i els taulells típics valencians que encara avui es conserven. Aquesta pintura avui forma part de la col·lecció del Museu de Belles arts de Bilbao.
Així mateix, va recordar que amb la desamortització de Mendizábal de 1835 el seminari de Nobles va ser abandonat i va romandre buit fins a 1862, any en què ho va assumir la Universitat i va començar a funcionar com a institut públic baix diferents noms, fins que en 1930 se li va donar el definitiu de Lluis Vives.
Refugis antiaeris, desconeixement i oblit
Seguidament van visitar les instal·lacions del Refugi Antiaeri de la guerra civil, dissenyat per l’arquitecte José Luis Testor, disposat en quatre galeries abovedades i dues rampes i on s’aconseguien a allotjar fins a 1000 estudiants.
Refugi antiaéreo del Lluis Vives, arquitectura oblidada i desconeguda. Foto de Mercedes Grau
En la reforma dels anys 70, es van ocultar després d’una capa de ciment i de calç, elements importants com les pintures murals que feien els refugiats i que avui servirien com a testimoniatge gràfic d’una època fosca de la història recent. Aquest punt suposava per a la majoria un descobriment i per als majors que van viure els estralls de la guerra, una forma de recordar l’ocorregut.
Valencia té aproximadament 200 refugis antiaeris. Foto de Mercedes Grau.
Malgrat existir quasi 200 refugis a València, no és fàcil conèixer-los, ni existeix una política de conservació i difusió d’aquest tipus d’arquitectura i menys del que ella representa, “són espais de memòria que cal reivindicar” indicava Azcárraga.
El Micalet, referent cultural
Prop de l’Institut es troba la Societat Coral “El Micalet”, la fundació del qual i evolució històrica va ser explicada per Emili Mira membre de la directiva. Des de la seua fundació fa més de 120 anys, l’entitat segueix mantenint el seu caràcter obert a les diferents propostes polítiques, socials, culturals, artístiques i musicals, i és part de la història de la ciutat.
Va destacar el treball que es realitza per la música, tant en l’escola, en el grup de tabal i dolçaina, en la rondalla i en la jove orquestra, a més de la promoció del teatre a nivell professional o afeccionat i per la cultura en general, amb una àmplia programació d’exposicions i conferències.
Emili Mirá mostrant la biblioteca especializada en Música del Micalet. Foto de Mercedes Grau.
Velluters i les seues lluites
Foguera preparada per recordar la primera revolta obrera de Valencia de 1856. Foto de Gabriel Rodríguez.
El guia especialista en el barri de Velluters i veí del mateix, Juan Manuel Vera, va realitzar un breu recorregut pels carrers més significatius de l’antic barri de la Seda, recalant en el Palau Tamarit, on treballaven més de 300 obrers i en les ruïnes del Col·legi Major de l’Art de la Seda, monument a la estulticia oficial més absoluta de l’Ajuntament i de la Generalitat en la seua llarga trajectòria de “forats negres” patrimonials en la ciutat.
- Juan Manuel Vera parla sobre la importància del cultiu de la seda en Velluters. Foto de Mercedes Grau.
El guia especialista en el barri de Velluters i veí del mateix, Juan Manuel Vera, va realitzar un breu recorregut pels carrers més significatius de l’antic barri de la Seda, recalant en el Palacio Tamarit, on treballaven més de 300 obrers i en les ruïnes del Col·legi Major de l’Art de la Seda, monument a la estulticia oficial més absoluta de l’Ajuntament i de la Generalitat en la seua llarga trajectòria de “forats negres” patrimonials en la ciutat.
Crítica política en clau d’humor
En arribar al Palau Renaixentista que va ser taller del pintor Joan de Joanes i avui reconvertit en el Hostel Inssa, Curtis i Krònia, -un duet vingut de Barcelona des d’on diuen seguir amb atenció la Ruta del Balafiament- van oferir una performance al fil de l’actualitat i la sàtira política, sense pèls en la llengua i en contra dels polítics corruptes, els privilegis de la corona i de l’església, les retallades socials, els desnonaments, l’atur…
“Ni poetes, ni rapsodes” és com s’autodefineix aquesta particular parella artística, que amb els seus missatges concisos van fer les delícies dels visitants imbuïts per màgia del lloc i per la reflexió crítica.
Arquitectura industrial per a les arts
No menys impactants van ser les dues naus rehabilitades de “Fábrika 12”, antiga fàbrica de calçat infantil d’època modernista amb afegits posteriors, una d’elles amb refugi antiaeri inclòs, i que han sigut reconvertides sàviament en taller artesà d’orfebreria i estudi de pintura de la coneguda artista Fuencisla Francés.
Antiga fàbrica reconvertida en taller artístic. Foto de Esteban Longares.
Finalment, l’activista veïnal Pilar Massó, qui va dinamitzar fa més d’una dècada un moviment reivindicatiu i en defensa del patrimoni industrial vuitcentista que se situa en un triangle urbà abandonat al costat del IVAM el qual té pendent la seua demolició parcial per a promoció d’habitatge lliure, va posar en les oïdes dels assistents, el seu personal i alhora documentat relat dels fets, a l’espera de quin va a ser la destinació definitiva del PAI especulatiu, aprovat i no executat.
Aquesta Ruta i les altres que es vénen fent des de fa un any i mitjà, són un experiment on es fusionen periodisme local, turisme alternatiu, i pedagogia en acció, per a acostar a la ciutadania a l’ànima de la ciutat i despertar la seua consciència en la defensa del patrimoni col·lectiu, amenaçat moltes vegades per interessos especulatius i polítics.
- Pilar Massó, encara espera que no es derriben les antigües fàbricas situades entre els carrers Gutemberg, Lliria i Guillem de Castro. Foto Mercedes Grau.
- Por Teresa Galindo Lozano. Refugios, criptas, bibliotecas históricas, motines rescatados, fábricas reconvertidas y rincones industriales pendientes de la piqueta fueron los lugares propuestos por las Rutas Ciudadanas de Valencia, para hacer un viaje a través del tiempo.Como en otras ocasiones, la sorpresa fue el hilo conductor de la jornada y a ella se sumaron un nutrido grupo de ciudadanos de diversa edad, procedencia y actividad (alemanes, valencianos, mejicanos, colombianos, residentes temporales, estudiantes, ecologistas, catalanes, feministas, jubilados, activistas del patrimonio, profesores, veganos, fotógrafos,…). Todos, dispuestos a disfrutar la Ruta por la Cara Oculta del Centro Histórico organizada por el colectivo periodístico Xarxa Urbana y con el apoyo del Círculo por la Defensa del Patrimonio Cultural.
José Maria Azcárraga, promotor de las Rutas por la Valencia Republicana y vicedirector del Instituto Lluis Vives abrió el recorrido y tras una documentada explicación sobre su historia, los participantes pudieron contemplar los elementos renacentistas del antiguo Seminario de Nobles de San Ignacio, acceder a la capilla de San Pablo y, los más atrevidos, bajar a la cripta centenaria del subsuelo donde yacen los mecenas del colegio y algunos jesuitas.
Explicó que por estar dentro de un centro público, la iglesia no sufrió daños durante la guerra civil, y su altar barroco permanece casi idéntico a como era en 1893 cuando Joaquín Sorolla pintó “El beso de la Reliquia” en la capilla de la comunión, anexa a la nave central. En la escena además de reflejar la devoción religiosa popular y el predominio sacerdotal del momento, se ven algunos elementos de madera del altar y los azulejos típicos valencianos que aún hoy se conservan. Esta pintura hoy forma parte de la colección del Museo de Bellas Artes de Bilbao.
Asimismo, recordó que con la desamortización de Mendizábal de 1835 el seminario de Nobles fue abandonado y permaneció vacío hasta 1862, año en que lo asumió la Universidad y empezó a funcionar como instituto público bajo distintos nombres, hasta que en 1930 se le dio el definitivo de Lluis Vives.
Refugios antiaéreos, desconocimiento y olvido
Seguidamente visitaron las instalaciones del Refugio Antiaéreo de la guerra civil, diseñado por el arquitecto José Luis Testor, dispuesto en cuatro galerías abovedadas y dos rampas y donde se alcanzaban a alojar hasta 1000 estudiantes.
En la reforma de los años 70, se ocultaron tras una capa de cemento y de cal, elementos importantes como las pinturas murales que hacían los refugiados y que hoy servirían como testimonio gráfico de una época oscura de la historia reciente. Este punto suponía para la mayoría un descubrimiento y para los mayores que vivieron los estragos de la guerra, una forma de recordar lo ocurrido.
A pesar de existir casi 200 refugios en Valencia, no es fácil conocerlos, ni existe una política de conservación y difusión de este tipo de arquitectura y menos de lo que ella representa, “son espacios de memoria que hay que reivindicar” indicaba Azcárraga.
El Micalet, referente cultural
Cerca del Instituto se halla la Societat Coral “El Micalet”, cuya fundación y evolución histórica fue explicada por Emili Mira miembro de la directiva. Desde su fundación hace más de 120 años, la entidad sigue manteniendo su carácter abierto a las distintas propuestas políticas, sociales, culturales, artísticas y musicales, y es parte de la historia de la ciudad.
Destacó el trabajo que se realiza por la música, tanto en la escuela, en el grupo de tabal y dulzaina, en la rondalla y en la joven orquesta, además de la promoción del teatro a nivel profesional o aficionado y por la cultura en general, con una amplia programación de exposiciones y conferencias.
Una preciosa sala de grandes ventanales y de estanterías movibles, da cabida al archivo histórico y a la valiosa biblioteca especializada en música que se prepara para los tiempos modernos, catalogando sus fondos con el sistema de catalogación universal. Muchos no conocían esta pequeña joya del conocimiento que pasa desapercibida en la primera planta del edificio de la calle Guillem de Castro.
Velluters y sus luchas
Las hogueras conmemorativas del “Motí dels Velluters” esperaban a los asistentes junto a los organizadores de ésta exitosa celebración reivindicativa, en unos tiempos en los que la revuelta de Gamonal en Burgos, vuelve a colocar los motines vecinales u obreros en la más directa actualidad.
El guía especialista en el barrio de Velluters y vecino del mismo, Juan Manuel Vera, realizó un breve recorrido por las calles más significativas del antiguo barrio de la Seda, recalando en el Palacio Tamarit, en donde trabajaban más de 300 obreros y en las ruinas del Colegio Mayor del Arte de la Seda, monumento a la estulticia oficial más absoluta del Ayuntamiento y de la Generalitat en su larga trayectoria de “agujeros negros” patrimoniales en la ciudad.
Crítica política en clave de humor
Al llegar al Palacio Renacentista que fue taller del pintor Joan de Joanes y hoy reconvertido en el Hostel Inssa, Curtis i Krònia, -un dueto venido de Barcelona desde donde dicen seguir con atención la Ruta del Despilfarro- ofrecieron una performance al hilo de la actualidad y la sátira política, sin pelos en la lengua y en contra de los políticos corruptos, los privilegios de la corona y de la iglesia, los recortes sociales, los desahucios, el paro…
“Ni poetas, ni rapsodas” es como se autodefine esta particular pareja artística, que con sus mensajes concisos hicieron las delicias de los visitantes imbuidos por magia del lugar y por la reflexión crítica.
Arquitectura industrial para las artes
No menos impactantes fueron las dos naves rehabilitadas de “Fábrika 12”, antigua fábrica de calzado infantil de época modernista con añadidos posteriores, una de ellas con refugio antiaéreo incluido, y que han sido reconvertidas sabiamente en taller artesano de orfebrería y estudio de pintura de la conocida artista Fuencisla Francés.
Finalmente, la activista vecinal Pilar Massó, quien dinamizó hace más de una década un movimiento reivindicativo y en defensa del patrimonio industrial decimonónico que se sitúa en un triángulo urbano abandonado junto al IVAM el cual tiene pendiente su demolición parcial para promoción de vivienda libre, puso en los oídos de los asistentes, su personal y a la vez documentado relato de los hechos, a la espera de cuál va a ser el destino definitivo del PAI especulativo, aprobado y no ejecutado.
Esta Ruta y las otras que se vienen haciendo desde hace un año y medio, son un experimento donde se fusionan periodismo local, turismo alternativo, y pedagogía en acción, para acercar a la ciudadanía al alma de la ciudad y despertar su conciencia en la defensa del patrimonio colectivo, amenazado muchas veces por intereses especulativos y políticos.